FRANCESC MIRALLES

Francesc Miralles

Fill d’una modista i d’un administratiu lletraferit, Francesc Miralles va néixer a Barcelona el 27 d’agost de 1968. Després de passar vuit anys a una escola de capellans de la Ribera -al costat del Palau de la Música-, va cursar batxillerat entre la desapareguda acadèmia ALMI i l’IES Montserrat.

Malgrat el seu mal expedient va aconseguir ingressar a la facultat de Periodisme de la UAB, carrera que va abandonar al cap de quatre mesos. Aquell mateix any va entrar a treballar com a cambrer a Les Puces del Barri Gòtic, una taverna del carrer Montsió on va aprendre a tocar el piano.

Novament a l’Autònoma, l’any següent va iniciar la carrera de Filologia Anglesa, que combinaria amb feines precàries de professor d’idiomes. Després de cinc anys de desídia, es va estancar a tercer curs de carrera i va tornar a abandonar els estudis.

Atacat des dels 17 anys per la febre del viatger, va decidir deixar-ho tot per anar a voltar món. Un cúmul de casualitats el van portar a viure a Croàcia i Eslovènia durant els conflictes bèl·lics, peripècia que relataria molts anys després al seu llibre Cafè Balcànic.

De tornada a Barcelona, es va reenganxar a la vida acadèmica com a estudiant de Filologia Alemanya a la Central. Completada la carrera, va fer un posgrau per a editors. El seu ingrés al món editorial havia començat ja un any abans, com a traductor d’alemany i anglès de llibres d’espiritualitat i teràpies alternatives.

Immediatament després va ser contractat com a editor per a un segell d’autoajuda. Allà va dirigir diverses col·leccions, a més d’escriure tota mena d’obres sota pseudònim. Van ser tretze mesos plens d’incidents que li van valer per la mili que no havia fet, i que reflectiria més endavant a la novel·la Barcelona Blues.

Després d’abandonar l’editorial, es va prometre no treballar mai més dins d’una empresa. Va decidir provar sort amb una novel·la juvenil, Un haiku per a l’Alícia, que va obtenir el premi Gran Angular de 2001/02. Posteriorment va guanyar el premi Columna Jove amb Interrail. Des de llavors es va dedicar bàsicament a escriure, a més de fer d’assessor literari per a diferents editorials i una agència.

Dins del gènere juvenil, ha publicat El cinquè mag, amb el rerefons de la màgia subtil i Alison Blix, a més de la sèrie juvenil Retrum, traduïda a vuit idiomes i connectada amb la posterior trilogia Øbliviøn a través dels Pàl·lids, una tribu urbana d’inspiració gòtica. 4171, una novel·la de ciència-ficció amb el setge de 1724 com a escenari, ha estat la seva darrera publicació.

Quant a la narrativa d’adults, a la tardor de 2009 va rebre, juntament amb Àlex Rovira, el Premi Torrevella per la seva novel·la L’última resposta. Amb aquest mateix coautor i amic ha publicat El laberint de la felicitat i Un cor ple d’estels, traduïts a més de 12 idiomes.

A un nombre semblat de llengües ha estat traduïda la novel·la El millor lloc del món és aquí mateix, escrita amb Care Santos.

De la seva narrativa adulta en solitari, destaca la melancòlica Tant de bo fossis aquí, novel·la on s’entremesclen l’amor i el misteri. En ella recull experiències viscudes amb la seva banda Hotel Guru, així com l’ambient artístic de l’Astrolabi, un bar amb concerts en directe del barri de Gracia.

Amor en minúscula, traduïda ja a 20 idiomes, tindrà aquesta primavera la seva continuació, vuit anys després, amb Wabi-sabi, una novel·la sobre la bellesa de la imperfecció i del que és efímer.

Després d’una pausa amb la seva banda Nikosia, que ha editat quatre discos, actualment combina la literatura i el periodisme -escriu mensualment a El País Setmanal i MenteSana, entre d’altres publicacions- amb el seu treball com a xerpa literari.

francescmiralles.com
Foto: lipemuse.blogspot.com.es

Start typing and press Enter to search

Juan Antonio Masoliver RódenasJacint Ros i Hombravella